CAPÍTOL 3

Retrobada amb el Museu

Aleshores, quan els lladres van marxar del Museu d’Art, tots van sortir del seu amagatall. Van córrer cap a la finestra de la sala per poder observar cap a on marxaven els lladres, i van veure que anaven en direcció a la Rambla. Per tant, van baixar per l’habitació metàl·lica en direcció a atrapar als lladres.

Al sortir de l’ascensor, van decidir deslligar al guarda de seguretat per tal que els ajudés a trobar el colom i a enxampar els lladres, i poder recuperar els quadres als quals pertanyien i salvar la senyora Frou-Frou. Pensaven que el guarda els donaria informació del nou Sabadell, perquè era molt diferent de com el recordaven ells. Entre tots van establir un pla per tal de poder donar diverses opcions per aconseguir el seu objectiu. 

Van sortir disparats del Museu, cames ajudeu-me, perseguint els lladres. Però com que ells anaven a peu i els lladres, amb un cotxe, els van perdre de vista molt aviat. Així, doncs, van decidir separar-se per poder localitzar els lladres pels diferents carrers de Sabadell. Per una banda, van marxar el Jaumet i la Nena del colom blau; per l’altra banda, el senyor Crehueras, la Teresa i la Josefina, i, finalment, el guarda de seguretat. Cada grup va anar per camins diferents i van decidir de retrobar-se a l’Imperial, lloc que coneixien tots, si no es veien abans. 

El Jaumet i la Maria, la Nena del colom blau, van anar Rambla avall. 

– Què et sembla si anem cap a l’esquerra? –va dir en Jaumet.

– No, espera’t, que em sembla que sento com canta el meu colom –va dir la Maria.

Al parar una mica d’atenció, van poder sentir-lo, i van començar a investigar d’on provenien els sons. Mentre anaven avançant en la mateixa direcció, van poder constatar que els sons se sentien cada vegada més forts. Tenien la sensació que cada cop eren més a prop del colom.

Van arribar fins a un cotxe negre, amb els vidres foscos, i al seient de davant van veure una caixa que semblava que es movia. Es van acostar fins al cotxe amb precaució de no ser vistos i van poder sentir com el colom cantava molt nerviós perquè no li agradava trobar-se allà tancat. 

Els nens no tenien cap idea de com obrir la porta del cotxe, ja que era la primera vegada que estaven tan a prop d’un carro metàl·lic. Van començar a tocar la porta per intentar obrir-lo. De sobte, quan van tocar la maneta de la porta del cotxe, la van moure i van poder-la obrir.

Mentre obrien la porta del cotxe, van sentir un senyor vestit de blau marí, que duia una gorra del mateix color, que els volia aturar.

– Nois!!! Què feu? Aquest no és el vostre cotxe!!! –va dir un policia.

Els nens es van girar molt espantats en sentir la veu greu d’aquell senyor tan estrany que no parava de cridar-los i de renyar-los. No tenien ni idea de qui podia ser. 

Abans que el policia arribés on eren ells, va arribar el guarda de seguretat del Museu, corrents, amb la llengua fora. Per sort, aquest va poder explicar-li al policia que els nens només buscaven un colom i uns quadres que havien estat robats al Museu d’Art. També li va explicar al policia que els nens l’havien deslligat quan estava atrapat al Museu i que els lladres s’havien escapat amb un munt de quadres.

– Caram, caram! Així que vosaltres voleu ser detectius... Quina canalla més espavilada!!! –va dir el policia.

– Sí, sí, sí. Bé, per on anàvem? –va dir el guarda de seguretat.

Mentre els nens parlaven amb el policia i el guarda de seguretat, van aparèixer, pel mateix carrer, el senyor Crehueras, la Teresa i la Josefina.
Tots plegats van acabar d’obrir la porta del cotxe, i van agafar el colom blau, que era dins la caixa. El colom blau, en veure la nena, va fer un xisclet d’alegria i se li va llançar a sobre. Ja s’havia posat en el pitjor dels casos (el colom) i pensava que ja no tornaria a veure mai més la Maria. La Maria li va fer un petonet al colomet i es va posar a plorar perquè estava molt i molt contenta, feia més de 100 anys que era amb ell i no el volia perdre de vista. Estaven molt i molt acostumats a estar plegats.

– No et tornaré a deixar escapar del meu costat, mai més! –va dir la Maria, plorant d’alegria.

Tots es van posar molt contents en veure l’ocell, perquè això volia dir que els lladres segurament devien ser molt a prop d’on es trobaven.

Al cap d’una estona de ser allà al costat del cotxe, van començar a xerrar de què és el que podien fer per trobar els quadres i, com a conseqüència, els lladres.

Mentre el grup anava pensant com es distribuirien per trobar-los, els lladres sortien tranquil·lament de dins el magatzem on havien amagat els quadres. 
Però en veure el policia i al guarda de seguretat, van fer unes passes enrere.

– Batau, noi! Has vist al guarda de seguretat del Museu? – va dir un dels lladres.

– Mare meva, què farem ara?? –va dir l’altre.

– Doncs no ho se –va dir el tercer.

– Esperem que no ens enganxin –va dir el primer.

Els lladres van pensar que la forma de sortir del magatzem sense aixecar sospites era canviar-se de roba per tal que no els coneguessin i sortir fora per tal d’esbrinar si sabien realment on es trobaven els quadres, dissimulant, com si la cosa no anés amb ells.

Mentre els lladres conversaven entre ells, la senyora Frou-Frou començava a queixar-se del seu estat físic. Els lladres, en sentir veus al seu costat, es van espantar perquè dins del magatzem no hi havia ningú més a part d’ells. Van pensar que tenien al·lucinacions i que segurament era com a resultat del seu cansament, així que van decidir estirar-se una estona per descansar. Tot i així, continuaven escoltant una veu de fons queixant-se i que no els permetia adormir-se.

Mentrestant, el grup que hi havia a fora xerrava de la possibilitat de trobar els quadres robats. L’ocell va començar a piular neguitós en direcció al magatzem dels lladres i la nena va decidir deixar-lo volar, per veure què era el que els volia explicar l’ocell.

– Seguim el colom, va dir la Maria. No se què ens vol dir.

Tots van anar cap a on anava el colom i es van trobar davant una porta metàl·lica, rovellada i molt vella d’un magatzem. Al costat de la porta metàl·lica n’hi havia una altra de fusta molt antiga. Van intentar obrir la porta de fusta i la van trobar oberta. Així, van decidir entrar sigil·losament dins el magatzem ja que el colom els havia portat fins allà.

En aquell moment el guarda de seguretat va recordar que els quadres portaven un xip de localització i ho va dir a la resta de companys. 

– Home, això està molt bé!!! –va dir el policia –. Com és que no ho havies pensat abans?

– Mira, hi he caigut ara –va respondre el guarda de seguretat.

– I això què es??? –preguntaren els nens a la vegada.

– És un aparell elèctric que serveix per detectar on es troben els quadres –va contestar el guarda.

– Què bé!!! Com ha canviat tot!!! Això no ho hauríem pensat mai –van dir els nens a la vegada.

Així, doncs, el guarda va agafar el dispositiu de la butxaca de la jaqueta i va poder observar que en el dispositiu sortia que els quadres es trobaven davant seu, just en aquell magatzem.

Com que el magatzem era a les fosques, el policia i el guarda duien una llàntia a la butxaca, les van treure i les van encendre. Quina va ser la seva sorpresa en veure un magatzem tan gran.

– Anem tots junts –va dir la Maria –. Tinc por de la foscor!!!

– Molt bé, així ho farem –va dir el senyor Crehueras.

Van començar a inspeccionar el magatzem quan de sobte van sentir la veu de la senyora Frou-Frou.

– Ai!!! Quin mal!!!! Això està molt fosc!!! –deia sense parar.

Tots es van dirigir cap a la veu de la senyora Frou-Frou i van veure que sortia de dins un armari. Van obrir la porta i es van trobar amb el seu quadre.

– Mireu, companys!!! –va dir el policia.

– Guaiteu, nois!!! –va dir en Jaumet–. És el quadre de la senyora Frou-Frou.

En aquell moment, la senyora Frou-Frou es va posar molt contenta i, amb ajuda de la resta de companys, va sortir del seu quadre. El policia i el guarda de seguretat es van quedar gelats davant d’aquella escena. No s’ho podien creure. Els nois els van dir que quan trobessin la resta de quadres ja els explicarien tota la història, que ara s’havien d’esperar, que això no volia dir parar de buscar. 

Van continuar caminant cap al fons del magatzem fins que es van trobar amb una porta. A l’obrir-la, van veure uns sofàs i una TV encesa al fons que donava la poca llum que es veia dins la sala. 

Van anar cap als sofàs i al donar la volta van veure que hi havia tres homes allà, estirats. També van observar que davant dels sofàs hi havia una tauleta on hi havia tres passamuntanyes. 

Allà és on es van adonar que havien trobat els lladres. Abans de despertar-los van buscar unes cordes per poder-los lligar, i així poder extreure’ls la informació d’on eren els altres quadres robats.

Cercant, cercant per l’habitació petita on es trobaven, van veure un armariet petit just al costat de la TV, el van obrir i allà van trobar cordes i cinta americana.

Entre els grans, el senyor Crehueras, el policia i el guarda de seguretat, van anar posant cinta americana, primer, i lligant, a continuació, a cada un dels lladres. Ho van poder fer perquè com que de fons se sentia la TV, on feien una pel·lícula de por, no es van adonar de res fins que ja estaven tots ben lligats.
Com que ja havien trobat els lladres i els havien lligat, van buscar l’interruptor per encendre els llums. Una vegada trobat, el van encendre i van veure que just darrere dels sofàs hi havia un munt de sacs molt grans, els van obrir i... allà hi havia tots els quadres!!!

Com que ja havien trobat els quadres i els lladres, en Jaumet i la Maria van explicar al policia que d’una manera màgica havien pogut baixar dels quadres i que, quan eren a fora, els lladres havien robat els quadres. El policia no donava crèdit al que els nens li explicaven i, per tal que els cregués, li van fer una prova. Van agafar el quadre del Jaumet i van ficar-hi un dels lladres a dins. El policia es va quedar bocabadat del que els nens li van mostrar.
Com que els quadres eren màgics, el lladre no va tenir l’opció de tornar-ne a baixar. I entre tots van decidir ficar els altres lladres al mateix quadre. Allà, ben atapeïts. Els lladres es van quedar empresonats per sempre més en aquell quadre degut a l’intent de robatori. Des del seu quadre podrien observar cada dia les obres que estiguessin exposades al Museu d’Art i gaudir-ne sense haver-les de robar.

Entre tots, van carregar els quadres dins el cotxe per poder-los tornar al Museu d’Art. Un cop allà, van anar penjant un per un tots els quadres al seu lloc. 

Cada personatge va entrar al seu quadre, excepte en Jaumet, que es va col·locar en el quadre de la Nena del colom blau, ja que el seu quadre havia servit de presó per als lladres. Els nens, el Jaumet i la Maria, es van posar molt contents perquè ja mai els passaria res de dolent perquè es tenien l’un a l’altra.

Tots eren feliços d’haver conegut el nou Sabadell, que era molt diferent del que ells recordaven. I d’haver viscut aquella aventura tan emocionant i tan arriscada. Des d’aquell dia van decidir que cada any celebrarien una festa per recordar la història d’aventures que havien viscut tots junts.

El policia els va dir que si els necessitava per a algun nou cas, ja els aniria a buscar.

– Us espero per a noves aventures, xiquets!!! –va dir el policia.
El guarda de seguretat també es va quedar content ja que ara ja mai més estaria sol a les seves nits al Museu, sempre tindria els seus amics per conversar i explicar històries.

Autors del capítol 3:

Hola!

Som els alumnes de 5è B de l’escola Miquel Martí i Pol de Sabadell. Som 14 noies i 12 nois.

Els nostres noms d’esquerra a dreta i per fileres són els següents:

A la primera filera: Judtih, Víctor, Gabriel, Oriol, Berta, Martina, Júlia, Bere i Gerard; A la filera del mig: Egan, Eric, Dani, Toni, Biel, Mariona, Arnau, Nil i Roger; i a la de sota: Ainara, Emma Sánchez, Ariadna, Núria, Emma Saura, Laura, Nerea i Jou. També surt la nostra mestra la Mª José.

Ens ha agradat molt participar en aquesta activitat, l’hem trobat molt engrescadora. En algun moment ens ha costat una mica posar-nos d’acord amb el que volíem escriure. Però d’això es tracta de xerrar, xerrar i xerrar per tal de poder arribar a acords. 

Alumnes de 5è B de l'Escola Miquel Martí i Pol

Mestra: M. José Cruz